Site Overlay

Fem-ho més salvatge

Per Eva Martínez /

Nosaltres ho fem més salvatge, em diu, després d’escoltar les meravelles que jo comento sobre la calma i sobre aquest ideal d’adult virtuós d’aconseguir dir les coses amb respecte i assertivitat. Més salvatge. Té 8 anys, i m’explica una discussió amb uns amics de l’escola.

La seva afirmació interromp el meu engranatge mental de cop. Desmunta el meu argumentari tan ben construït durant molts anys, de preguntes curosament pensades per a prendre consciència de com se sent un i l’altre, de què necessita cadascun en aquell moment, i de com expressar-ho d’una forma correcta, que encaixi –per descomptat- en els paràmetres de correcció que compartim algunes persones adultes. Aquest infant no em vol complaure: em confronta després d’escoltar-me, i torna a validar el seu mètode davant meu: nosaltres ho fem més salvatge.

Amb un cert desassossec, li pregunto què vol dir salvatge, mentre reconec en mi la fantasia d’escenaris violents, cops, crits i altres conductes indòmites. M’ho explica: doncs que quan no hi estic d’acord, ho dic ben fort i punt. Segons la seva perspectiva, salvatge té a veure amb expressar amb contundència allò que sent, ben fidel –sobretot- a ell mateix. Salvatge no vol dir ferir a un altre, o a adoptar conductes violentes; salvatge té a veure permetre’s expressar allò
que un necessita expressar d’una manera clara. I punt.

Cal admetre que les persones adultes rebem lliçons importants dels infants, que en saben més que nosaltres, d’algunes coses. A quantes de nosaltres ens hauria anat força millor en la vida si haguéssim estat més salvatges? Si haguéssim dit ben fort el que no ens està bé, i punt? En un gran número de casos de persones a les que acompanyo, especialment dones, l’equilibri entre mantenir-se fidel a una mateixa i ser respectuosa amb els altres, acostuma a acabar amb balanç favorable als altres. És a dir, que en moltes ocasions, acabem prioritzant el que no volem, per no ferir, per actuar segons el que s’espera, o per no generar conflicte.

Massa sovint confonem prioritzar-nos amb ser egoistes. Certs paradigmes morals o socials tampoc no ens han ajudat històricament, a donar-nos la importància i la prioritat que mereixem. Els patrons de comportament, d’expressió i de relació, han condicionat durant dècades el nostre benestar, i ens hem hiperadaptat a situacions que ens allunyen del nostre benestar, d’allò que desitgem. I aquesta, és una responsabilitat social, col·lectiva, on cal lluitar per transformar creences arrelades durant anys i panys; però també individual, que es concreta en les decisions diàries, en el temps de gaudi o descans que una es pugui reservar, les petites eleccions que van construint la pròpia vida.

I potser si ens atrevim a agafar el propi timó, arribarem a ports on no hem estat mai, o descobrirem platges paradisíaques que ens esperaven pacientment mentre nosaltres fantasiejàvem amb elles mirant per la finestra al mateix temps que aparellàvem mitjons impossibles d’aparellar. Ara bé, ningú ens traurà les tempestes i els dies en què calgui vèncer onades capaces d’engolir a qualsevol. És el preu de ser la capitana del propi vaixell. És el preu de fer-ho més salvatge.